Espanya és un invent considerable. Un relat enlluernador n’avala l’antiguitat, que alguns el fan remuntar al Plistocé, quan l’homo antecessor —preludi de l’homo hispanicus— singularitzava el paisatge d’Atapuerca. Els historiadors han estat els principals responsables del relat, però per a sumar-li llustre i atractiu han donat el seu colp de mà multituds de veus d’allò més plurals i transversals: del poeta al músic o de l’esportista al torero, a més de capellans convençuts de la intervenció de la mà de Déu en l’infantament de la nació. L’Estat, no cal dir-ho, tant en la seua forma monàrquica i republicana com dictatorial, n’és el suport essencial, fins al punt que no es pot entendre l’una sense l’altre. L’elogi i les adhesions fetes sovint més des de les vísceres —les «emocions»— que des del trellat —la reflexió serena—, sobretot la defensa contra el vituperi i els enemics interns i externs, han generat un nacionalisme generalment exacerbat i narcisista, adversari de qualsevol indici de plurinacionalitat dels pobles integrants de la Pell de Brau. Aquest assaig indaga interioritats del nacionalisme espanyol des d’una mirada crítica, amb concessions a la ironia i gotes esparses d’humor.
