Amb l’autor, Vicent Alonso,Paco Bononad, poeta i editor, i Eduard Marco, poeta.
“¿I com ho devien fer, entre la pobresa de Pènia i l’abundor de Poros, sense mestratges i en una llengua desconeguda? Les rapinyaires sobrevolen els roquissars de la serra, per si hi descobreixen les restes d’algun petit animal mort mig ocult entre la bardissa del garrigar que han anat formant tantes paraules invasores descontrolades, ara rogenques de tanta sequera. Els boscos del nord llunyà són més apersonats, amb llacs infinits, plàcids, fredíssims, i l’olor inconfusible de la tundra: una sintaxi més complexa, uns sons més guturals, una llum que, a l’estiu, no acaba mai de rematar l’agonia lenta dels grisos. El poeta hi devia transitar, per aquests mons, devia aplegar les seves visions fugaces en algun quadern rebregat, petit, i escriure amb lletra menuda, constant, com la dona que s’acosta als arbres a l’entrada de l’hort i aplega amb cura, al davantal gastat, els codonys que farà bullir en una olla ennegrida pel foc i per les brases. La llengua hi ha de trobar la menja modesta, aspra, dolça i amarga, amb un cor duríssim, irrenunciable…” (Fragment de l’epíleg de Francesc Parcerisas)
