L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca (segles XIV-XVII).
Premi Mallorca d’Assaig 2019
(Edicions Documenta Balear)

Amb la participació de l’autor acompanyat per:
– Bel Busquets, vicepresidenta primera del Consell de Mallorca
– Antoni Ferrando, catedràtic emèrit de Filologia Catalana (UV).
– Antoni Furió, catedràtic d’història medieval (UV)
– Javier Fajardo, becari predoctoral d’Història Medieval (UV)

Avui, a les primeres dècades del segle XXI, termes com poble, pàtria, llengua i nació són característics del vocabulari polític, sociològic i periodístic, però no són precissament nous. En el cas de Mallorca, l’ús d’aquests mots es remunta a l’edat mitjana i a la moderna. Aleshores podien tenir un sentit consemblant, però no idèntic, a l’actual. Què volien dir diferents escriptors i institucions mallorquines de l’època medieval quan afirmaven que la seva societat feia part de la nació catalana, i quan anomenaven català o catalanesc la llengua que parlaven? I què volgueren expressar aquells altres que, al segle XVII, denominaven la seva llengua amb adjectius com mallorquina, llemosina, baleàrica o catalana, i que, a més, consideraven que Mallorca era una nació, la seva nació, però que formava part d’Espanya? Antoni Mas respon a aquestes qüestions en aquesta obra, que, com afirma el filòleg valencià Antoni Ferrando en el pròleg, és «de gran interès per a tota la comunitat científica i, en particular, per a tots els catalanòfons atrets per les qüestions que s’hi tracten», atès que «ha estat concebuda en clau mallorquina, en un llenguatge assequible per un públic ampli, culte però no especialitzat, i en un model lingüístic pròxim als usos literaris mallorquins».