Notes de premsa

Arranca la XXXVIII edició dels Premis Octubre Com mana la tradició, el mes d’octubre s’acomiada amb una nova edició dels Premis Octubre. I ja van 38. Tres congressos (Mitjans de Comunicació, Encontre d’Escriptors i Històric), organitzats per la Fundació Ausiàs March, aplegaran destacats experts i intel·lectuals de dins i fora de les nostres fronteres per convidar el públic al debat i a la reflexió en una setmana dedicada a la celebració de la cultura i del pensament. Un any més, la darrera setmana del mes a València té nom propi. És la Setmana dels Octubre, que des de demà i fins al pròxim dissabte 31, esdevé principal aparador de la cultura no sols de la nostra ciutat, sinó també del nostre país. La trenta-vuitena edició dels Premis Octubre torna a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània amb energies renovades i tres congressos ben interessants, a més de les activitats culturals complementàries que tindran lloc durant les vesprades. Com sempre, la setmana culminarà dissabte 31 amb l’acte de lliurament dels premis literaris (Andròmina de narrativa, Joan Fuster d’assaig, Vicent Andrés Estellés de poesia i Octubre de teatre) que convoca l’Editorial 3i4 i del premi honorífic que enguany recau en la Institució Ramon Llull i, molt especialment, en la xarxa d’ajuntaments valencians que s’hi han adherit. El XVIII Congrés de Mitjans “Periodisme, cinema i literatura”, coordinat pels professors de la Universitat de València, Rafa Xambó i Josep Lluís Gómez Mompart, i el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Enric Marín, comença demà dimarts a les 16.00h, amb la conferència inaugural, que porta el mateix títol del congrés, a càrrec de l’historiador del cinema Mirito Torreiro. El congrés comptarà amb la participació, entre altres, dels escriptors Ferran Torrent, Mercè Ibarz, Martí Domínguez i Alfons Cervera; els periodistes Joan M. Oleaque i Montse Armengou; i els directors de cinema Ventura Pons i Toni Canet. D’altra banda, el XIX Encontre d’Escriptors “La literatura digital”, que enguany ha organitzat la professora de la Universitat de Barcelona, Laura Borràs, s’estrenarà amb la conferència d’Alckmar Dos Santos, de la Universitat Federal de Santa Caterina (Brasil) titulada “Algunes notes sobre les lectures de les obres literàries digitals”. Això serà a les 17.00h, i en acabar, al voltant de les 18.30h, contiuarà el debat amb la taual rodona “Què és la literatura digital? Formes de la literatura en l’espai digital”, amb Lluís Calvo, Giovanna di Rosario i Carles Lindín. El tercer congrés, l’Històric “L’exili de 1939, una diàspora històrica”, torna a estar coordinat per Pelai Pagès, professor de la Universitat de Barcelona. Serà ell, justament, l’encarregat de pronunciar la conferència inaugural a les 17.00h, “Els exilis de 1939: un camí sense retorn”. Com a complement a la seua exposició, a les 18.15h, Jordi Font, del Museu de l’Exili de la Jonquera, parlarà sobre “Els camins de l’exili”. Aquest congrés ha volgut comptar amb la presència de destacats investigadors de diverses universitats de l’àmbit català, com ara Joan Bada, Ricard Camil Torres, Josep Clara, Daniel Díaz Esculíes o Gabriel Cardona, així com de testimonis que van viure l’exili en primera persona, com Josefina Piquet o Alejandra Soler. A partir de dimecres, cada vesprada, l’Octubre ofereix una activitat diferent, com el Bar de Ciències “Virus!! No hi ha cap enemic petit” o la conferència “Romania: cop o revolta”, a càrrec de l’historiador i analista polític Francisco Veiga, que s’inclou dins del cicle “20 anys sense el Mur (1989-2009)”. A més, divendres, dia de cloenda dels congressos, a partir de les 17.00h, se celebrarà la taula rodona que organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, “L’experiència digital”, amb la intervenció dels escriptors Manel Alonso, Toni Cucarella i Joan Navarro i ja de nit, a les 23.00h, podrem gaudir de la música en directe d’un artista de pes, Miquel Gil. Dimarts 27 d’octubre La conferència de Mirito Torreiro al congrés de Mitjans de Comunicació, tret de sortida dels XXXVIII Premis Octubre Aquesta vesprada ha quedat inaugurada oficialment la XXXVIII edició dels Premis Octubre amb la celebració de les conferències inaugurals dels tres congressos (Mitjans de Comunicació, Encontre d’escriptors i Històric) que es desenvoluparan des d’avui i fins el proper divendres 30 d’octubre a l’Octubre. El més “matiners” han sigut, sense dubte, els assistents al XVIII Congrés de Mitjans de Comunicació “Periodisme, literatura i cinema” que, encara amb el regust del cafè de sobretaula, ocupaven la sala d’actes de l’Octubre per a escoltar el que el crític i historiador del cinema, Mirito Torreiro, havia de dir sobre el vincle que uneix aquests tres àmbits o disciplines que agrupa el títol del congrés. La mort de la crítica Mirito Torreiro és crític de cinema, professor de la Universitat Carlos III de Madrid, assagista, codirector del Festival de Granada Cines del Sur i ha sigut jurat de diversos encontres cinematogràfics i festivals. Com a crític, ha treballat per a mitjans especialitzats com Dirigido por o Fotogramas, però també ha col·laborat amb mitjans generalistes com El País o l’ABC. Des de l’autoritat que li concedeixen els llargs anys dedicat a aquesta professió, ha proclamat que s’ha produït la mort efectiva del crític de cinema, Torreiro ha explicat com des de la segona guerra mundial fins la dècada dels 80, el crític va dur a terme un treball molt important com a lector de pel·lícules per al gran públic. Era una instància de poder, capaç d’influir, fins i tot, en la manera de fer dels directors. Ara bé, d’un temps ençà, tot ha canviat degut a unes noves pautes de consum. Torreiro ha llistat algunes mutacions en el comportament dels mitjans i també en la societat que contribueixen a l’obsolescència del model anterior: les grans campanyes promocionals desvirtuen la feina del crític i el fan perdre poder; els mitjans de comunicació formen part de conglomerats que sovint tenen interessos en el món del cine i per aquest motiu eviten fer esment de determinats aspectes; l’emergència de mitjans com Internet també ha soscavat el poder d’atracció de les sales de cine; els bloggers, que Torreiro ha qualificat d’“onanistes purs i durs” substitueixen els crítics que, a més, cada vegada disposen d’un espai menor en els mitjans per als quals treballen. Tanmateix, no es lamenta perquè afirma que de la mateixa manera que el món ha pogut viure sense el cinema, també pot viure sense els seus crítics. Ni tecnofília ni tecnofòbia Laura Borràs, professora de la Universitat de Barcelona i fundadora del grup Hermeneia, ha sigut l’encarregada de brindar les que seran les línies generals d’aquest XXI Encontre d’Escriptors que enguany es dedica a la literatura digital. En la seua intervenció, Borràs ha volgut deixar ben clar que un dels objectius primordials de l’Encontre és combatre amb coneixement la intimidació de la modernitat i un altre, deixar clara la diferència entre literatura digital i literatura digitalitzada, que no són ni molt menys el mateix i es veurà per què. Ha emfasitzat que el punt de partida d’aquest Encontre no és ni tecnòfil ni tecnòfob, ja que per a poder abordar el tema, cal adoptar una postura coherent que se situa, justament, entre aquests dos extrems. Borràs ha explicat que és important reconèixer el valor afegit que aporta la tecnologia a la creació i a la indústria literària i que Internet i les altres tecnologies digitals suposen un canvi de paradigma innegable, una revolució de revolucions. Per acabar la seua presentació, ha remarcat que, en efecte, hi ha gent que no es vol adonar que els temps canvien, però ho fan de tota manera i que no és bo ni amagar el cap sota l’ala per tal de no mirar la realitat de cara ni tampoc aplicar les novetats sense motiu. La pregunta que es tractarà de respondre: està la literatura perdent els papers? Bé, potser al final de l’Encontre tindrem alguna pista més. Alckmar Dos Santos, de la Universitat de Santa Caterina del Brasil, ha pres el relleu de Laura Borràs i en la seua conferència inaugural ha introduït el tema de la relació entre la literatura i la tecnologia. A diferència d’altres arts, aquesta relació sembla molt problemàtica i mai s’acaba d’aclarir. Els crítics literaris perden la noció del que està passant al seu voltant i fa la sensació que el escriuen arriba sempre massa tard, sempre un pas per darrere de la realitat. Dos Santos ha conclòs que cal aprendre d’aquell passat en què la noció de gènere (literari, s’entén) era aliena a lectors i creadors. Això, ha afirmat, ajudaria a comprendre i a avançar en el camí de la literatura digital, ja que tot avanç, en la seua opinió, naix dels endarreriments del progrés. La magnitud de l’exili del 39 Pelai Pagès, professor de la Universitat de Barcelona i coordinador del Congrés Històric “L’exili del 39, una diàspora històrica”, ha explicat a grans trets la magnitud de l’exili a finals de la guerra civil i al llarg de la postguerra. Un exili que, sense dubte, ha sigut el més important que s’ha produït mai al nostre país i que, avui dia, encara és difícil de quantificar amb xifres exactes. No se sap ben bé quants van creuar la frontera ni quins camins van prendre després, quants no van conèixer res més que el camp de concentració, quants tornaren i quants es quedaren per sempre als països d’acollida, entre ells, els més importants, França, Rússia i Mèxic. Molt interessant ha sigut la intervenció de Jordi Font, director del Museu de l’Exili de la Jonquera, que compta amb sols un any de vida, però això no impedeix que estiga ben actiu. El Museu Memorial de l’Exili, permet conèixer, gràcies a la seua exposició permanent, l’exili provocat per la guerra i paral·lelament i a través del Centre de Recerca, genera projectes d’investigació i exposicions temporals al voltant dels exilis dels segles XX i XXI. Font ha presentat el públic del congrés el seu projecte més recent: la confecció d’uns itineraris per l’Alt Empordà que estaran a disposició dels visitants a partir de la seua senyalització, que ja ha estat engegada. Aquestes rutes dibuixen els camins que seguiren els exiliats en la seua fugida. D’aquesta manera, el museu s’implica amb l’entorn immediat i incorpora els municipis al projecte museístic. Dimecres 28 d’octubre La creativitat i els creadors, a la palestra en la segona jornada dels Premis Octubre Els congressos dels Premis Octubre apleguen a l’equador en una jornada on els creadors, els processos i pràctiques creatives i els canvis que han experimentat per influència de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació i de les dinàmiques del sistema capitalista han focalitzat la discussió. Visions del procés creatiu Els participants en el XVIII Congrés de Mitjans de Comunicació “Periodisme, cinema i literatura” han abordat, des de posicions ben diverses, el procés creatiu. L’escriptor i periodista Alfons Cervera ho ha fet, per dir-ho d’alguna manera, des del pessimisme. Cervera s’ha lamentat que el marge de llibertat creativa és cada vegada més petit i que això ocorre perquè els creadors s’han de sotmetre al jou de la dinàmica empresarial. Les novel·les són novetat una setmana i després desapareixen dels prestatges, l’escriptura cinematogràfica està “en mans d’indocumentats”… És un context on resulta complicat mantenir la dignitat perquè els creadors cometen un error fonamental: adaptar l’extensió i la qualitat de la seua obra al poc temps de què disposa el lector. Per això, ell aposta per què els creadors assumisquen la responsabilitat de confeccionar productes que animen els lectors a dedicar-hi temps. “El que necessitem”, ha afirmat, “no és un lector, sinó un interlocutor amb qui poder establir un diàleg”. Una mica més optimista s’ha mostrat el també escriptor i professor de Periodisme de la Universitat de València, Martí Domínguez. Ell s’ha mostrat més preocupat per la manca de professionalitat que demostren molts periodistes i després de resumir en un decàleg com ha de ser la bona pràctica periodística, ha conclòs que aquest no pot partir de la idea que ha d’adoctrinar, sinó incitar a la reflexió. Per la seua banda, Albert Chillón, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reflexionat sobre el procés creatiu com a fruit d’un inconscient col·lectiu. No existeix l’originalitat, sinó una tradició de la qual provenen tots els processos creatius i que sovint es vol obviar. Com a exemple, ha dit que el diluvi universal està present en civilitzacions que mai no han tingut contacte entre elles. O que l’arquetip de la femme fatale que representava Sharon Stone a Instint bàsic, ja era present a la Bíblia. En conclusió, que la creativitat sols és possible quan es recolza en una tradició. Possibilitats de la literatura digital La sessió del matí del XXI Encontre d’escriptors “La literatura digital” s’ha centrat en la discussió sobre els blocs i la literatura. En aquest sentit, després de la introducció més teòrica formulada per Raffaele Pinto, els escriptors i blocaires Xulio Ricardo Trigo, Margarida Aritzeta i Toni Ibáñez han descrit les seues experiències personals. Aritzeta, que manté el bloc “La maleta sarda”, ha parlat sobre la necessitat d’escriure cada frase com si fóra un “demà continuarà” per tal de captar l’atenció del lector. El llenguatge del bloc ha de ser més concís, més precís. És difícil, per exemple, encabir un fragment de novel·la en un bloc, perquè el ritme d’aquesta és més sostingut, mentre que el del bloc es més trepidant. Xulio Ricardo Trigo, que utilitza com a tribuna “El violinista celest”, ha explicat, en primer lloc, la seua evolució en la concepció del bloc, des dels inicis, quan no era més que un espai on abocar literatura escrita, fins al moment actual en què ha passat a crear continguts específics per al bloc. Trigo s’ha mostrat una mica preocupat per la prominència cada vegada més acusada de les xarxes socials, que són més efímeres. El bloc permet arxivar, és més accessible fins i tot a entrades remotes, mentre que el Facebook, per exemple, és més breu i els missatges es perden. Per això ha afirmat que “aviat dels blocs en direm que són els clàssics de la literatura a Internet”, malgrat ser un fenomen amb escassos sis anys de vida. El bloc podria esdevenir el contenidor final dels continguts generats dins de xarxes més efímeres. Per la seua banda, Toni Ibáñez, tercer participant de la taula, s’ha confessat un “convers”. Ell ha passat de la “tecnofòbia unabomberiana” a l’activisme blocaire. Fins i tot, en un moment donat, va mantenir cinc o sis blocs simultanis per als quals creava personatges diferents que polemitzaven entre ells. Tots han conclòs que, al capdavall, la literatura sempre ha estat sotmesa als canvis que se’n deriven dels contactes amb altres mitjans i el digital no és diferent. Els blocs poden obrir el camp literari a noves veus que no procedeixen del món professional i fer que els mateixos lectors exercisquen com a crítics. La coordinadora de l’Encontre, Laura Borràs, professora de la Universitat de Barcelona i fundadora del grup Hermeneia, ha estat l’encarregada de reobrir la reflexió de vesprada. S’ha mostrat partidària d’emprar les TIC sols quan impliquen un valor afegit, perquè no són un valor de progrés o de modernitat per elles mateixes. Ella se situa en les antípodes de catastrofistes com Philip Roth que asseguren que “hem perdut la guerra. En vint anys, la lectura serà un culte”. Borràs, per contra, és més optimista, perquè amb les dades en la mà, els llibres electrònics fan que augmenten les vendes dels llibres en paper. Per a ella, la postura més sensata és la que es troba entre la relativitat i el pragmatisme, perquè la tecnologia no és sinònim d’innovació o de modernitat, però sí que s’ha d’entendre com un factor expressiu que ofereix possibilitats inèdites fins el moment. Dijous 29 d’octubre Intensos debats en la recta final dels congressos dels Premis Octubre Postures enfrontades entre els defensors de la literatura en estat més pur i dels que advoquen per la lliure interpretació han avivat el debat en el Congrés de Mitjans de Comunicació. En un to radicalment distint, el Congrés històric ha subratllat la necessitat de recuperar la memòria dels valencianistes exiliats, injustament oblidats. Una complicada relació d’amor-odi La jornada del Congrés de Mitjans ha versat fonamentalment en la relació d’amor-odi existent entre la literatura i el cinema. Perquè els escriptors consideren que les adaptacions cinematogràfiques no respecten la seua obra o l’empobreixen, mentre que als realitzadors els agrada adaptar guions i pensen que realment han ofert una visió diferent, que no obstant, no desvirtua l’obra primigènia. En la conversa entre Ferran Torrent i Joan M. Oleaque, Torrent ha assegurat no haver quedat gaire satisfet amb les adaptacions cinematogràfiques de les seues novel·les. En la seua opinió, cal respectar, per davant de tot, l’esperit de l’obra i a partir d’ací introduir els canvis necessaris i si pot ser, amb la presència de l’autor com a coguionista, perquè si no, es corre el risc d’allunyar el lector de la novel·la. El periodista Marià Sánchez Soler s’ha situat en una posició una mica més neutral, ja que ha parlat més dels vincles entre periodisme i literatura. Sánchez Soler ha explicat que existeixen molts punts de contacte entre totes dues disciplines: tant en la novel·la com en el reportatge es reconstrueix la realitat. Una història pot estar en la base tant d’un llibre com d’un article periodístic. I a tall d’exemple, ha esmentat A sang freda, de Truman Capote o Noticia de un secuestro, de Gabriel García Márquez. El que està clar és que la barreja de gèneres és indiscutible i cal no preocupar-se tant per les etiquetes. En la taula de la vesprada, el crític i realitzador Octavi Martí, el guionista Joan Álvarez i el director Ventura Pons han exposat la seua visió de la relació entre literatura i cinema, en les antípodes de la de Torrent. Per a Álvarez, el guió és una forma més de literatura i com a tal, no escapa a la lògica de la indústria cultural. Entre el 50 i el 60% de les pel·lícules que es roden són guions literaris, de manera que la col·lisió entre tots dos mons és cada cop major. En aquest sentit, Ventura Pons ha confessat que de les seues 21 pel·lícules, vora el 90% són adaptacions. El bon cinema és, per a ell, el que conta una bona història i busca aquelles que es puguen dur al cinema. A l’hora d’adaptar un guió, Pons assegura que “la fidelitat a l’obra que trie adaptar és igual a la fidelitat que tinc per mi mateix”. Això sí, el llibre i la pel·lícula són realitats diferents i no li preocupa que a l’autor no li agrade el resultat final, perquè no col·labora amb ell; la pel·lícula és assumpte exclusivament seu. Martí, per la seua banda, ha justificat que els productors tendisquen a buscar obres literàries perquè representen un valor segur, tot i que sovint, adaptar una gran novel·la, és força complicat. Del lector-espectador al lector-actor A l’Encontre d’escriptors, s’ha abordat avui la figura del lector. En la literatura digital es produeix una relativa pèrdua d’autoria, perquè l’obra ja no pertany exclusivament a qui l’ha creada, sinó també a l’usuari o usuaris que la modifiquen. El lector esdevé protagonista de l’obra digital en el moment en què suspèn la seua incredulitat i s’hi involucra, en el moment que tracta de modificar l’univers en què s’ha immers i que les seues decisions són capaces d’afectar la trama de la història i la seua conclusió. Un bon exemple n’és el ciberdrama, del qual n’ha parlat el mexicà Luis Rodrigo Castañeda, que t’obliga a participar en la història i en supedita el desenvolupament a les opcions que escull el lector-coautor. Llegir implica interpretar i extraure un determinat sentit d’un text, que no ha de ser necessàriament un text escrit. També es poden interpretar imatges, sons, etc. La literatura digital és una mena de calaix de sastre on es poden encabir des dels hipertextos més aparentment senzills fins a les obres complexes de Jason Nelson, poeta i artista hipermèdia australià que bona part dels participants del congrés han citat com a referent. De què manera determina el lector aquest tipus de literatura? De moment, aquests lectors són uns pocs perquè, com ha explicat Laurà Borràs, hi ha “infoxicació” a la xarxa i això en dificulta l’accés. Però es pot arribar a ser un lector digital; només cal ser valent, aventurer, no tenir por de no llegir tot el text, no tenir por de ser lliure, ser actiu, multimèdia i multisensorial. En definitiva, com molt bé ho ha expressat Berta Rubio, ser un lector “total”. Tants exilis com exiliats Santi Cortés, doctor en Filologia catalana i especialista en història de la cultura, ha encetat la sessió matutina del Congrés Històric “L’exili de 1939, una diàspora històrica” amb la conferència “Els exiliats valencianistes de 1939”. Cortés ha dit que s’ha intenta minimitzar aquest exili perquè molts, sobretot aquells que no havien tingut un paper polític destacat, es van quedar. No obstant, sí que va haver-hi moltes persones importants que van haver de marxar, com ara Carles Esplà, periodista i polític, que arribaria a ser ministre de propaganda del segon govern de Largo Caballero; Brauli Solsona, polític, periodista i comerciant; Artur Perucho, periodista, escriptor i polític, secretari del ministre de finances Jaume Carner; o el caricaturista alzireny Ernest Guasp. En opinió de Cortés, cal encara investigar molt per a poder copsar l’abast real de l’exili valencianista, més voluminós que no ens pensem. L’investigador de la Universitat de València, Ricard Camil Torres Fabra, ha detallat la història de partits i sindicats a l’exili fins la mort de les esperances després que, en acabar la II Guerra mundial, quedara clar que els aliats no pensaven intervenir a Espanya. La seua és una història de conflictes entre el govern de la República i la Generalitat de Catalunya en l’exili. Mai es va poder aconseguir un govern d’unitat, mai es van posar d’acord sobre si calia reconstruir els pactes anteriors. El debat, alenat pels catalans, sobre la restitució de la Segona República o la proclamació d’una tercera, amb forma d’Estat federal, en el qual es reconeguera el dret d’autodeterminació de Catalunya, obriria una escletxa que mai no es tancaria. Díaz Esculies ha explicat les dificultats del govern català per a constituir-se en l’exili, des dels primers conflictes per a designar l’organisme que representara la Generalitat fins a les hàbils jugades de Tarradellas, que el portarien a convertir-se en president de la Generalitat i peça clau per al seu restabliment un cop recuperada la democràcia en l’Estat espanyol. La taula rodona amb què s’ha tancat la jornada ha recordat cinc noms destacats de l’exili republicà valencianista: el doctor Francesc Bosch Morata, els germans Angelí i Josep Castanyer, considerats ideòlegs del valencianisme a l’exili, Emili Gómez Nadal, historiador i assagista, i el cartellista i dissenyador Josep Renau. Tots han coincidit en la necessitat de recuperar la seua memòria, esborrada de l’imaginari col·lectiu valencià. Divendres 30 d’octubre Jornada de cloenda dels congressos dels Premis Octubre Es donen per finalitzats els congressos de Mitjans de Comunicació, Encontre d’escriptors i Històric, celebrats a l’Octubre al llarg d’aquesta setmana amb satisfacció per part dels organitzadors. Crítica del periodisme actual El XVIII Congrés de Mitjans de Comunicació “Periodisme, cinema i literatura” ha tornat a inaugurar les sessions diàries amb la conferència “”Realitat, creació i representació”, a càrrec del poeta, assagista i professor de la Universitat de València, Jenaro Talens. Talens ha fet una reflexió sobre la pràctica creativa i sobre la importància del coneixement dels dispositius que ens permeten conèixer el món. En el segle passat, Gramsci pensava que l’intel·lectual havia de saber teoria per a comprendre el món; avui, cal saber teoria del llenguatge per fer-ho. Hem canviat de paradigma: de l’era Gutenberg, que va des de la invenció de la impremta al cinema, hem passat a l’era digital, als dispositius electrònics. I això ha motivat que la realitat de la representació s’haja transformat en la realitat del simulacre. Talens ha conclòs que “quan el coneixement era lectura, no podíem llegir perquè l’alfabetització de la població és un fet modern, i ara que el coneixement passa per la mirada, ningú no ens ensenya a mirar”. A continuació, han intervingut l’escriptora i periodista Mercè Ibarz i el realitzador Toni Canet, que han parlat sobre el cinema documental. Ibarz ha emmarcat la funció del documental i la del periodisme en una època, l’actual, en què la cultura és administrativa i afirmativa. Això afecta la professió periodística en el sentit que la desnaturalitza. “El periodisme”, ha dit, “ha d’acomplir la funció de redempció de la realitat oculta”. Ibarz ha reivindicat un periodisme crític, interpretatiu i que treballe des de la construcció de les imatges. Toni Canet, director de l’aclamat documental Les ales de la vida, ha distingit, dins de l’àmbit audiovisual, entre la notícia, el reportatge (Informe Semanal), el reportatge d’investigació (30 minuts) i el llargmetratge documental, del qual n’ha reivindicat la necessitat. Ha assenyalat, però, que el llenguatge documental ha d’estar fonamentat en les imatges, que són l’element bàsic, i que quan cal recórrer a la paraula, a la veu, és perquè no s’ha aconseguit l’objectiu comunicatiu. Hugh O’Donnell, professor de la Caledonian University de Glasgow, ha pronunciat la conferència de cloenda “El telediari entre el periodisme objectiu i l’objectiu cinematogràfic: un panorama europeu”, en la qual ha explicat que els telenotícies, al principi, es venien com un producte objectiu, amb notícies contades de manera imparcial, però amb el temps, l’estudi ha demostrat que el que fan es construir la realitat i que per a procedir a tal construcció, cal complicitat entre l’informatiu i el teleespectador. Les notícies avui dia s’han convertit en relats, històries narratives en què els presentadors esdevenen actors i en les quals s’utilitzen tècniques cinematogràfiques. Els llibres del futur que ja estan ací En la darrera taula del XXI Encontre d’escriptors “La literatura digital”, celebrada aquest matí, s’ha discutit sobre el futur del llibre. Tots quatre convidats han coincidit a relativitzar la importància dels aparells (e-readers), que són el suport del llibre digital (e-book), encara que, com ha dit Vicent Partal, el primer a intervenir, la seua arribada és inevitable. Partal ha assenyalat que “fa molts anys que vaig descobrir que tot el que es puga inventar, s’inventarà, per tant, no s’ha de patir”. La lectura en pantalla, segons el director de Vilaweb, serà normal i quotidià en poc de temps. El món de la música és un bon exemple del que pot passar en la literatura; la revolució del model musical ens ha ensenyat que “la destrucció també comporta construcció” i que, per això, la gent del món de la literatura que s’instal·la en la depressió, no ha de fer-ho, perquè és justament quan fan això que tot deixa de funcionar. Partal ha afirmat que “els escriptors han d’entendre que el món s’acaba, però han d’entendre també que en comença un altre. No sé quin, però un altre”. Ha finalitzat la seua intervenció amb una metàfora esclaridora: quan es va inventar la impremta, l’Església va voler prohibir la impressió de la Bíblia perquè considerava que si no estava escrita a mà, no tindria ànima. A més de cinc segles de distància, no sembla que la cosa anara tan malament… Xavier Badosa, director del projecte editorial per Internet Badosa.com, ha aportat algunes dades que indiquen el canvi incipient del paradigma: als Estats Units, un 2% del sector editorial ja treballa el format electrònic. Per la seua banda, Javier Celaya, director de Dosdoce.com, ha subratllat, una vegada més, que els suports són irrellevants i que la discussió entorn d’aquest tema està motivada únicament per l’interès de les empreses. També ha apuntat que aquest nou model pot modificar la figura de l’editor, que podria tornar a ser com l’editor del segle XIX o principis del XX. En lloc de l’editor “xurrer”, que publica llibres sense parar, es recuperaria l’editor “llibreter”, que llegeix les obres i les garbella per quedar-se amb les millors. En definitiva, la visió romàntica de l’editor. En últim lloc, ha intervingut Damià Gallardo, de la llibreria Laie del CCCB, que ha parlat de la redefinició de la llibreria com a espai de mediació entre la informació i el lector. La llibreria esdevé una mena de xarxa social que permet trobar i ordenar l’allau d’informació existent per tal que el lector puga fruir-ne. La llibreria es converteix en un espai de mediació, de gestió de la informació i d’especialització, així que de cap manera està condemnada a desaparèixer. Al capdavall, un llibre electrònic és un format més, en un estat potencial encara, que conviu amb els llibres il·lustrats, de tapa dura, de butxaca, etc. I després de tot, encara queda tant per saber de l’exili… Vicent Sampedro, investigador de la Universitat de València que ha estudiat molt a fons la maçoneria espanyola i, en particular, la valenciana, ha explicat en la primera de les conferències del Congrés Històric “L’exili de 1939, una diàspora històrica” que l’interès per estudiar a fons l’exili dels maçons valencians és molt recent i que es tracta d’un camp que està per fer. No se sap la sort que van córrer, en general, els maçons valencians exiliats, però sí se’n coneixen casos concrets. Se sap que fugiren a indrets tan diversos com França –on l’ajuda dels germans d’allà fou fonamental per tal que evitaren els camps de concentració i per a facilitar-los l’escapada a Amèrica–, Mèxic, Veneçuela, Cuba o Xile. En aquests països constituirien lògies d’exiliats republicans que, fins i tot, com va passar a Veneçuela s’integrarien en les lògies existents. Alguns maçons tornaren ignorants que, a causa de la dura repressió, els esperaven molts anys de presó o desterrament, com els va ocórrer als empresaris del calçat d’Elda, empresonats a Burgos, que foren estranyats durant molt de temps. També hi hagué casos d’exili interior, com el de Vicent Marco Miranda, primer diputat valencià al congrés espanyol, que va viure d’amagat entre el 39 i el 46, i casos oblidats semblants al de Lluís Companys, com n’és el de Manuel Muñoz Martínez, maçó detingut per la Gestapo i lliurat al règim franquista que el va executar. Gabriel Cardona, ex militar i professor de la Universitat de Barcelona, ha parlat de les peripècies dels militars republicans exiliats, moltes realment novel·lesques i que, per sort, han quedat reflectides en les seues memòries. Joan Bada, també de la Universitat de Barcelona, s’ha centrat en els religiosos catòlics, dels quals se’n sap ben poc perquè els últims arxius que es poden consultar són els de 1934. Dissabte 31 d’octubre Premis literaris, sentits homenatges i molt d’espectacle en la Nit dels Octubre La gran Nit dels Octubre, que se celebrarà demà dissabte a les 21h a l’edifici Octubre, posarà el fermall a la Setmana dels Octubre amb el lliurament dels premis literaris (Andròmina de narrativa, Joan Fuster d’assaig, Vicent Andrés Estellés de poesia i Octubre de teatre), i els premis a les personalitats, que enguany recauen, respectivament, en Josep Lluís Albiñana, primer president del Consell de Forces Polítiques del País Valencià, embrió de la futura Generalitat Valenciana, i en l’Institut Ramon Llull. La gala, que estarà dedicada a la figura del poeta Ausiàs March, de qui enguany commemorem el 550 aniversari de la seua mort, arrancarà al voltant de les 21 hores, amb les paraules de benvinguda d’Eliseu Climent, i serà conduïda, com l’any passat, per l’actriu valenciana Rosanna Pastor. Les actuacions musicals de la més diversa índole s’intercalaran amb els discursos dels premiats, fins arribar al punt culminant de la nit, quan es donaran a conèixer públicament els noms dels quatre guardonats amb els premis literaris. L’acte comptarà, com sempre, amb un bon nombre de personalitats del món de la política i de la cultura, com ara el delegat del Govern, Ricardo Peralta; la ministra d’Educació i Cultura del Govern andorrà, Susanna Vela; consellers, com ara Joan M. Tresserras, conseller de Cultura del Govern català; presidents de diputació, com Enric Vilert, president de la de Girona; representants de tots els partits polítics i sindicats del País València; representants d’institucions i associacions culturals, com ara l’Institut d’Estudis Catalans, Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o la Unió de Periodistes Valencians; i gent de la cultura, com Manolo Boix, Carme Alborch, Joan Francesc Mira, Carles Santos, Artur Heras o Antoni Miró.