Amb l’autora acompanyada per Lola Andrés
La poesia de la Begonya Mezquita ha estat sempre, i cada cop més, arrelada en la matèria: en la llum i la terra, en el cos i el tu. Que és la manera d’existir del poema, antítesi de l’ego que s’exposa vanitós en un instagràmic aparador de carreró vermell. La generositat de veure, oir i tocar, de cantar i fondre’s i ésser aquell no-jo que és la vida, l’ésser: vet aquí la poesia i Begonya Mezquita. Fins l’omnipresència del record en la seva poètica és la consciència de l’arrel, del sentit que la matèria en brut dóna, real, a les cabòries de fum del present.
