Dijous 7 de maig, a les 20.00h: Matt Elliott (Regne Unit).
Matt Elliott, un xic d’uns trenta i escaig de Bristol que ara es mou bàsicament per la península, va començar en el món de l’electrònica més hipnòtica. A les primeries dels 90, Elliott era membre ocasional d’un parell de bandes de la seua ciutat: Flying Saucer Attack i AMP. El nom de Third Eye Foundation apareix per primera vegada en el primer àlbum de Flying Saucer Attack, en el qual ell va participar en alguns dels tracks. Amb el temps, Elliott ha evolucionat cap una mena de folklore balcànic que recorda la música de Kusturica. La seua trajectòria, que va de la música feta amb màquines a la música tradicional, com un retorn als orígens, va paral·lela a l’auge de l’electrònica als 90 i a la seua pèrdua d’exuberància a partir del nou mil·lenni. Elliott compta amb dos treballs aclamats per la crítica: Little lost soul (2000), que va publicar encara sota el seu àlies de Third Eye Foundation, un treball melancòlic, quasi instrumental, i The mess we made (2003), ja aparegut amb el seu nom, fosc, dramàtic, encara amb un punt electrònic, però més pròxim a la música folklòrica. En Failing Songs (2006) Matt Elliott es va convertir en un autèntic compositor, que agafava les regnes de la seua veu per cantar sobre textos foscos i personals, subtils melodies que contrasten amb la duresa de les paraules: una dura crònica del fracàs entre la desesperació i la gèlida ira. Tot influït pels sons eslaus i grecs, de vegades esquitxats de guitarres espanyoles, que sovint es combinen amb la llangor del violoncel. En directe, Elliott juga a l’expressionisme més plàstic: afegeix regalim sobre regalim de sons gràcies a uns aparells que van enregistrant i superposant els seus laments. Al final, sembla que tot un exèrcit d’Elliotts gemega, però és només ell, multiplicat per trenta. El seu treball més recent és Howling songs (2008), igual d’ombrívol que sempre, amb temes profunds i greus, que recreen atmosferes boiroses i angoixoses. Aquest és, sense dubte, el seu àlbum més introspectiu i el que millor representa la seua personalitat musical.
