Exposició del 25 d’abril al 31 de maig de 2024
Quaranta anys de bon periodisme
El 28 de maig de 1984 va veure la llum el primer exemplar del setmanari EL TEMPS. Un projecte periodístic singular, sorgit al País Valencià, però amb la vocació inequívoca de connectar, comunicativament, tots els territoris de parla catalana. Amb tres redaccions estables a València, Barcelona i Palma, per les seues pàgines han desfilat nombrosos periodistes i col·laboradors de prestigi.
Quaranta anys i 2.000 números més tard, és el moment de girar la vista enrere i comprovar el camí transitat. Aquesta exposició retrospectiva ens permet copsar com érem i com hem evolucionat. Però, sobretot, corrobora la màxima que va impulsar la revista: que era possible fer periodisme de qualitat en una llengua que els anys vuitanta ben pocs sabien escriure i que avui, quatre dècades després, encara és minoritzada.
Esperança de vida: una pesseta!
L’anècdota, davant notari, sintetitza bé l’expectativa de vida que molts li pronosticaven a EL TEMPS. El 7 d’octubre de 1977, quan va constituir-se la futura empresa editora, el promotor més insigne només hi va voler posar una pesseta. Una “rubia”, que se’n deia llavors; menys d’un cèntim d’euro, que seria ara. Es tractava de l’assagista Joan Fuster, que hi va deixar anar tot el seu escepticisme: “Per al que ha de durar…”.
De raons, no li’n faltaven. Ja feia prop de mig segle del final d’El Camí, l’última publicació en català editada al País Valencià. Un setmanari de vida curta, dos anys i mig, que havia abaixat la persiana en 1934.
Quatre dècades més tard, la llengua encara no havia entrat a les escoles, a penes una minoria exigua sabia llegir-la i no hi havia periodistes capaços d’escriure-la. Com havia de sobreviure EL TEMPS? No obstant això, la tenacitat de l’editor Eliseu Climent i de la seua esposa, Rosa Raga, va fer miques tots els pronòstics pessimistes. A les portes de l’estiu de 1984, després de diversos números zero que no van veure la llum, el primer exemplar del setmanari era exposat als quioscos. Una revista esquifida i de disseny primari que a poc a poc guanyaria pes i presència.
Climent n’era el gran impulsor, però sota la inspiració de Fuster. Perquè el setmanari, en efecte, era deixeble de l’escriptor de Sueca. Fill de les seues tesis i de la seua amplitud de mires, plenament emmarcada en la contemporaneïtat europea. Tan sols hi havia posat una pesseta, però Fuster n’era el pare.
La política i la cultura han estat els dos pilars d’EL TEMPS en aquests quaranta anys, però el periodisme d’investigació, l’economia, el medi ambient, la història, la ciència o l’actualitat internacional també hi han tingut un paper molt destacat. En l’últim cas, gràcies als col·laboradors des de l’exterior i als convenis permanents amb els dos principals setmanaris continentals: el britànic The Economist i l’alemany Der Spiegel.
Amb tot, EL TEMPS és els milers de reportatges i els milers d’entrevistes que han servit per a conèixer-nos millor. Tots els articles que han aproximat els habitants d’uns territoris que, malgrat compartir llengua, història i llaços econòmics, viuen massa d’esquena els uns dels altres. Fer-ne una petita selecció esdevé impossible. L’hemeroteca en pot donar fe.
Per això hem preferit convidar-vos a fer una passejada alternativa. Més polièdrica i igual d’interessant. EL TEMPS és molt més que el treball dels seus periodistes. Aquesta exposició ens ho confirma. Hi veureu una selecció de les millors portades, una plèiade d’opinadors, els nostres millors il·lustradors, alguna heroïcitat, i fins i tot algunes vergonyes.
Esteu endinsant-vos en la nostra història, que també és la vostra!
—
Comissari: Víctor Maceda
Agraïments: Salvador Martínez, Miquel Navalón, Sumpsi Palau i Toni Payà
Producció de les imatges: Estudi Paco Mora
Exposició organitzada pel setmanari El Temps amb el patrocini de CaixaBank i la Generalitat de Catalunya
Amb la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià
