Dissabte 22 d’octubre a les 19.00h. Primera sessió amb Llorenç Barber.
Cicle anARCO: ètiques i estètiques llibertàries anARCO és un cicle pensat al voltant de l’art i la seua relació amb allò llibertari. Una vegada al mes, i amb voluntat de recerca, analitzarem diferents estètiques o projectes que, tot i que no es reconeixen en un moviment polític determinat, pretenen desafiar el caràcter liberal de la institució art. Comptarem amb artistes i temàtiques tan apassionants com Llorenç Barber i l’art sonor i d’acció en la tradició Dadà-Fluxus (on ha quedat tot allò?); als cossos, les eròtiques que arriben des de l’àmbit de les funcionalitats diverses; els gèneres en disputa del món queer i les radicalitats postporno; l’art activista i col·laboratiu amb distints moviments socials; els àmbits de l’edició independent i la il·lustració compromesa i alternativa; els esdeveniments salvatges d’una poesia de l’oralitat; etc., etc. Tot anirà passant pel nostre espai per explicar-se i sotmetre’s a un debat intens. 22 d’octubre 2016 a les 19.00h. Llorenç Barber: Un Art Alliberat. Llorenç Barber (1948) és compositor, músic, instrumentista, musicòleg, campanòleg i artista sonor (en els camps de la poesia fonètica i la veu difònica) de renom internacional, fill del Dadà més duchampià, de John Cage i de l’esperit Fluxus, a alguns artistes dels quals, en temps encara més precaris, va passejar per València amb una furgoneta. Llorenç és un dels pocs artistes que practiquen una música èpica, utòpica i radicalment contextual, allunyada d’allò terapèutic-narcisista que ha esdevingut hegemònic en el moment neoliberal; per exemple en la forma dels concerts urbans amb campanes i la desmesura dels concerts “de sol a sol”. Teòric i gestor, “una de les més importants experiències de nova música a Europa” segons Robert Ashley, els seus concerts paisatgístics i ciutadans s’han enriquit amb la sonora inclusió de tambors, sirenes, vaixells, canons, focs d’artifici així com de músics o bandes de música distribuïdes per l’espai. Parlem d’un músic/ artista que ha fet gaudir amb la seua música a més de 150 ciutats a diversos països: Espanya, Alemanya, Argentina, Àustria, Brasil, Colòmbia, Cuba, Dinamarca, Eslovènia, França, Guatemala, Itàlia, Japó, Mèxic, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit… Entre les seues moltes i profitoses publicacions paga la pena de conèixer Músiques d’intempèrie, traduït del castellà per Carles Hac Mor i Elisabet Bruna (Tarragona: Arola Editors, 2009), un exercici de lucidesa que deixa molt alt el llistó de la reflexió estètica amb un discurs més que ben esmolat.
