Historia de l’edifici

París, 1873. L’enginyer Gustave Eiffel i l’arquitecte Louis-Charles Boileau erigeixen Au Bon Marché, el primer dels gran magatzems comercials de la història. Tot seguit naixeran Le Printemps (1881), La Samaritaine (1905) i molts altres arreu d’Europa. A València, aquest corrent arriba amb la fundació el 1879 de El Siglo Valenciano, un gran magatzem tèxtil que amb el temps adquiriria per a València -salvant totes les distàncies- un valor simbòlic similar al de les galeries La Fayette per a París, Harrods per a Londres o Can Jorba per a Barcelona.

L’arquitectura, al servei del comerç

L’emblemàtic edifici, el nom del qual fa referència al nou segle XX i reflecteix una ferma voluntat de modernitat, respon a l’arquitectura pròpia dels grans magatzems que proliferen a les ciutats europees a partir de l’últim terç del segle XIX: l’interior amb estructura metàl·lica i el gran buit central, al qual donen totes les plantes diàfanes. A dalt de tot, tancant l’espai central, una claraboia a quatre vessants que presenta, en la part alta, un llum singular de ferro forjat. I a un dels costats, l’escala ampla de tres trams, per l’ull de la qual puja i baixa un ascensor, considerat el primer que s’instal·là a la ciutat. Les obres d’Henry Labrouste (Biblioteca de Sainte Geneviève, 1843) o el Cristal Palace construït per John Paxton a Londres (1851) constitueixen clars antecedents d’aquest ús de les estructures metàl·liques.

Tota aquesta estructura arquitectònica respon a criteris ben pragmàtics: la racionalització dels fluixos del públic, de la mercaderia i del personal. La lògica distributiva laberíntica i desordenada dels vells magatzems, associada a l’estructura de la ciutat medieval, deixa pas d’aquesta manera a una lògica racionalista, estretament vinculada a la concepció de la ciutat moderna. Les plantes diàfanes, la circulació vertical mitjançant escales i ascensors, afavoreixen el moviment i adapten l’espai comercial a les grans multituds que l’han de visitar.

Racionalisme i modernisme sota el mateix sostre

Capitells, motllures, baranes de ferro colat… L’estil eclèctic de l’edifici integra elements de diverses tendències artístiques anteriors, alhora que llueix valuosos motius modernistes, com el llum zenital en l’espai central o el tancament de l’ascensor de l’escala. El conjunt es completa amb la simetria sòbria de la façana del carrer dels Manyans, semblant a la que degué lluir la del carrer de Sant Ferran abans de ser reformada l’any 1953.

Tot i que no se sap res, ara per ara, sobre l’autoria de l’edifici, ens consta que a començ del segle XX, l’arquitecte Joaquim Arnau, pioner local en la utilització de les estructures metàl·liques, estava en actiu. La reforma del 1953, tanmateix, es pensa que és obra de l’arquitecte Vicent Monfort Romero. El revestiment dels peus drets sobre els quals descansa el mur de càrrega, a l’estil dels pilars clàssics, recorda algunes de les construccions d’Adolf Loos a Viena, mentre que la façana fruit de la reforma és clarament racionalista, en contrast amb alguns detalls dels aparadors i el paviment del vestíbul, vestigis de les últimes alenades del decó.

Fou aquesta singularitat arquitectònica de El Siglo la que propicià que fóra inclòs en els primers plans de protecció del centre històric. Avui dia, el Pla Especial del Mercat hi manté un nivell de protecció estructural.

Al cor de València

L’eslògan que els gran magatzems feien servir, “El Siglo. En el corazón de Valencia” no podia ser més exacte: molt a prop de la catedral; a uns passos d’on s’establiren personatges històrics com Ramon Muntaner, Francesc d’Eiximenis o Lluís Vives; vora la tomba del poeta Ausiàs March i les Torres dels Serrans; a una passejada de l’emblemàtic Micalet; a tocar de la magnífica Llotja i just enfront del modernista Mercat Central.

Erigits al bell centre de la ciutat, els grans magatzems El Siglo Valenciano prompte guanyaren protagonisme en la vida social i comercial de la ciutat. De fet, tenim notícia que que al voltant de dues-centes persones arribaren a treballear a les instal·lacions de l’edifici. La façana principal s’obri al carrer de Sant Ferran, que, construït a principi del segle XIX sobre els antics cementeris parroquials de Sant Martí i Santa Caterina, constituia aleshores una zona de transició entre dues àrees comercials ben diferents: la del carrer Sant Vicent, de grans comerços i botigues de luxe, i la zona del mercat, més popular. En canvi, el carrer de Manyans, al qual s’obri la façana posterior, forma part de la història menestral de la ciutat. La relativa novetat del carrer de Sant Ferran, nascut arran de la prohibició, a partir del 1805, dels cementeris urbans, es reflecteix en el seu traçat rectilini, que contrasta amb la resta dels carrers veïns, pertinents a l’antiga trama àrab. Precisament a través de l’illa de cases d’El Segle passa la muralla àrab de València, sobre una part de la qual es construïren els grans magatzems.

El Siglo i els valencians

L’obertura d’El Siglo Valenciano el 1879, suposà un fort impacte en la societat de l’època, que, acostumada al comerç de barri, mai no havia imaginat una botiga tan immensa i ben assortida. L’entrada a l’edifici significava immergir-se en un nou món meravellós, on qualsevol producte tèxtil pareixia estar a l’abast en tan sols estirar el braç. Un article sobre els grans magatzems parisencs del Louvre escrit el 1873 finalitza així: “No es tracta d’un edifici, és un món!”. Els grans magatzems valencians, com els parisencs, simbolitzaven el naixement de la ciutat moderna i la redistribució de l’activitat comercial urbana, i aquest esperit quedà ressenyat, per descomptat, en la literatura popular i la premsa de l’època.

La idea del gran magatzem com a “ciutat dins de la ciutat”, com el descrigué Philip G. Nord, significa l’entrada en edificis sumptuosos de l’activitat comercial més distingida i, per tant, l’allunyament de cert comerç respecte al de les classes més populars, que continua al carrer i a les places. Els grans magatzems que proliferen a Europa a partir de l’últim terç del segle XIX prompte esdevenen espais públics privilegiats, llocs d’encontre i oci per a la burgesia urbana, que acaben condicionant el futur desenvolupament de la ciutat moderna, gens propici per als xicotets comerciants.

Tot i així, el trencament definitiu amb l’estructura urbana no arribarà fins més endavant, quan, a partir dels anys seixanta, les grans superfícies comercials modernes emigren a les zones periurbanes i s’erigeixen com a vertaderes ciutats independents, alienes als fluixos urbans, als transports públics i a les dinàmiques urbanes vigents fins al moment. Al cap i a la fi, segons assenyala l’arquitecte Oriol Bohigas en un article de premsa, els grans magatzems dels segle XIX, com El Siglo, no afectaren excessivament la geografia comercial urbana, puix encara es manetenen sobre la base de l’organització de la vida col·lectiva entorn a carrers i places, continuen vinculats als accesos pensats per als vianants i al transport públic, actuen com a aglutinadors del comerç de l’entorn i esdevenen, així, nous espais urbans, però sense arribar a qüestionar l’estructura urbana clàssica.

En el cas de El Siglo Valenciano, aquest constituí per al carrer Sant Ferran i els seus voltants, un centre d’atracció per a tot un univers de comerços satèl·lits del tèxtil, i fou precisament el seu tancament el fet que marcà el declivi de la vitalitat comercial del barri. Amb l’obertura de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, l’edifici ha recuperat part d’aquell protagonisme, un reviscolament que de ben segur es contagiarà a les llibreries ja instal·lades al carrer i a tots aquells comerços que hi arribaran en el futur.

Auge i declivi

La “venta al por mayor y al detalle y a precio fijo”, tal com es pot llegir en la publicitat de l’época, de teixits de llana, teles estampades, mantes, mocadors de Manila i tota classe de gènere relacionat amb la indústria tèxtil, féu de El Siglo el protagonista d’un florent comerç tèxtil al carrer de Sant Ferran, que durant dècades concentrà la major part dels negocis de venda de teixits de la ciutat.

Amb els anys, i principalment després del tancament de El Siglo, molts d’aquells comerços desaparegueren i el carrer de Sant Ferran es veié abocat a una època de decadència comercial. Corrien ja els anys 80 del segle XX, temps de canvi, de l’emergència de les grans superfícies comercials periurbanes i del declivi del comerç tradicional urbà. En l’actualitat, però, el carrer, enllaç de la Plaça del Mercat amb el carrer Sant Vicent, continua gaudint d’una situació urbana clau, on noves botigues i negocis, especialment llibreries, han propiciat la tornada de la seua vitalitat.

La muralla islàmica, al descobert

Tot el procés de rehabilitació i reestructuració de l’antic edifici ha estat d’allò més apassionant. A mesura que avançaven, les obres despertaven expectatives i desvetllaven tresors insospitats. Però la sorpresa més gran de totes potser ha estat el descobriment, sota els ciments, de part de la muralla àrab de València, una petita joia arquitectònica que ha afegit valor a l’interés artístic, històric i social de l’immoble.

“La ubicació del solar i el fet que abrace tot l’ample de l’illa –explica Conxa Camps, arqueòloga encarregada de l’excavació, preceptiva per llei en tota la zona– feia preveure l’aparició de la muralla islàmica”. Tanmateix, ningú no podia saber en quin estat de conservació es trobarien les restes. Les obres de construcció de l’edifici fa més d’un segle no foren gens delicades, i trinxaren la muralla històrica. No obstant això, s’han trobat intactes un tram de muralla de 13 metres de longitud i 1,45 d’amplària i una torre de planta quadrada amb 4,30 metres per costat, així com restes de la barbacana que recorre la muralla en paral•lel i el fossat, un element defensiu que, ple d’aigua, s’obria des de la barbacana cap al sud, on avui transcorre el carrer de Sant Ferran. Gràcies al descobriment d’un altre pany de paret, s’ha pogut determinar per primera vegada l’amplària del fossat, que amb la construcció d’un cercle defensiu més ampli després de la conquesta de Jaume I, s’integrà en el clavegueram de la ciutat i donà lloc a la sèquia coneguda com “vall cobert”.

Segons subratlla Camps, el més important és que la troballa inclou el sistema defensiu complet i permet observar la seua evolució a través de les successives reparacions i el cobriment del fossat, entre altres aspectes. Per aquesta raó, s’ha decidit afegir al projecte de l’OCCC la museïtzació del conjunt en un espai d’exhibició permanent, on es mostrarà, en paraules de l’arqueòloga, “el conjunt del sistema de defensa islàmica de València, del qual fins ara no se n’havia museïtzat cap tros”. A més, s’ha establert un sistema de visites guiades i està previst editar una guia didàctica que ajude a difondre, de manera entretinguda, alhora que rigorosa, aquesta part tant important de la nostra història.

Recuperació i reforma

Durant quasi un segle, els grans magatzems de El Siglo Valenciano gaudiren d’èxits tant comercials com socials. Però les darreres dècades de la seua vida foren temps de decadència, fins que, a principi dels anys 80, tancà finalment les seues portes. D’ençà d’aquell any, el suntuós immoble que havia acollit el gran magatzem, romangué abandonat, com el símbol d’algun antic esplendor. Tanmateix, la singularitat de la seua arquitectura i el seu valor artístic i històric, el feren subjecte dels primers plans de protecció del centre històric de València, el 1983, i en l’actualitat, el Pla Especial del Mercat hi manté un nivell de protecció estructural.

Tot i estar protegit, El Segle ha passat dècades clínicament mort. Fins que, ara fa quatre anys, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster (IJF), entitat que aixopluga l’Assemblea de Regidors i l’Assemblea Nacional d’Entitats, veieren en El Siglo l’indret perfecte per ubicar un projecte cultural comú: reunir sota el mateix sostre les seus de les diferents entitats sota el seu paraigua i construir un centre en el mateix cor de València que bombara cultura i modernitat a la ciutat. Era la idea primigènia de l’OCCC que tot just ara s’inaugura.

Des del bon començament del procés de rehabilitació, s’ha volgut afegir al ja emblemàtic edifici un plus de carisma, posant a treballar en el projecte un important equip d’arquitectes coordinat i dirigit per Carles Dolç (entre les firmes que hi han col·laborat es troben Oriol Bohigas, reconegut per diverses obres de gran prestigi; Frederic Climent, degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears; Emilio Giménez, dissenyador de l’IVAM, i Alfred Payà, autor del Museu Universitari d’Alacant), així com un equip d’interioristes integrat per Josep Bohigas, Francesc Pla i Iñaki Bakero, amb la col·laboració del dissenyador gràfic Claret Serrahima i Vicent Martínez, de Punt Mobles. A més, artistes valencians de la talla de Xavier Mariscal i Andreu Alfaro han participat en la fase final de l’obra, el primer amb una intervenció a la llibreria Tres i Quatre i el segon amb una escultura mòbil que, connectada al penell e la lluerna, penja en el buit central de l’edifici i es mou segons els canvis del vent.

Un dels principals objectius de l’OCCC és esdevenir un espai d’encontre de la societat civil valenciana i de totes les entitats compromeses amb el futur, un gran contenidor de cultura i progrés que encete una nova època, la del segle XXI, per a la ciutat i per al país. Per això, ACPV i l’IJF volgueren involucrar-hi des de l’inici entitats com ara la Federació Escola Valenciana, la Societat Coral El Micalet o la plataforma cívica Valencians pel Canvi. A través de la visita al futur centre Octubre, nombroses personalitats del món cultural, polític i social, demostraren el seu interés per la iniciativa. Així, l’Octubre ha rebut el suport, entre altres, de l’artista Antoni Tàpies; el pianista, compositor i artista multifacètic Carles Santos; Vicent Todolí, director de la Tate Modern Gallery de Londres; l’arquitecte Oriol Bohigas o el secretari general de l’UGT de Catalunya, Josep Maria Àlvarez, qui ha participat en el finançament del projecte, han passat per les obres d’El Segle.