Exposició inclosa dins de la Mostra Viva del Mediterrani 2017
Comissària: Maite Ibáñez
La representació de la cultura mediterrània evoca batalles i trobades, històries de viatges, aromes de mercat, música, algaravia i sedes. Un espai comú que també inclou les petjades del drama, des d’un mar que sepulta milers de vides trencades en busca de l’esperança. Sobre aquesta atmosfera, Victoria Cano desenvolupa la seua obra com un teixit de sobreimpressions connectades. A través d’una revisió quasi antropològica, l’artista integra la participació de l’espectador mitjançant siluetes de rostres i empremtes, que es confonen en un paisatge de formes comuns, cobertes en ocasions per ones d’argent. La presència de la natura ens condueix a un ecosistema familiar, propi d’ambdues ribes, amb les vinyes, els pins, els tarongers o l’olivera dibuixant el camí del re-coneixement mutu. Des d’aquesta mirada, Victoria Cano construeix una iconografia particular que acompanya tota la seua trajectòria, i que ens descobreix ara amb el cartell de Mostra Viva 2017.
La imatge d’aquesta edició del festival, que porta per lema “Els futurs de la Mediterrrània”, integra la selecció d’alguns d’aquests elements, presents de manera significativa en tota la seua obra. “He treballat amb el plànol de la ciutat, amb la silueta de la Mediterrània, amb l’absència i presència de l’ésser humà, amb la tecnologia clàssica del món del cinema”, afirma l’artista.
Per aquesta raó, s’ha destacat el sentit processual fins arribar a la configuració del cartell. La inspiració d’aquest camí queda representada a través de la sèrie “Ecos i empremtes” (2006-2017), on plasma la combinació d’ingredients que identifiquen els seus treballs. La llum i l’aigua vertebren les composicions que l’autora ha seleccionat per aquest projecte, a partir d’una amalgama de símbols que s’apropen a la realitat actual. Obres com “Lectors del temps. Sèrie el Poder de l’Empremta” (2010-2015) o “Les portes de Ciutat Vella. València” (2015) ens remeten al nostre passat patrimonial i a un present on la muralla i la porta conformen, cada vegada més, un univers tràgic de refugis, concertines i campaments que aïlles i amaguen la història de l’estranger que arriba des de la nostra mar. “Si alces un mur, pensa en tot el que queda fora”, ens recorda Italo Calvino. Però Victoria Cano també ens convida al passeig i a l’exploració de la ciutat. Ens ho indicava en la seua mostra recent “Des del Trastevere al Carme” (2016) i en aquesta exposició a través dels elements de l’urbs mediterrània, combinant l’arquitectura i la mar, a través d’un concepte narrat amb peces de gran format. D’aquesta manera, la sala del Centre Octubre es converteix en un escenari ple de vitalitat per a fer-nos somniar, si més no durant el seu recorregut, amb un futur millor.
[Maite Ibáñez]
