Dimarts 5 de maig, a les 22.30h: Ahmed. Recital de música sufí (Tunísia-França).
Recital de cant sufí d’Ahmed Ben Dihab. Ahmed Ben Dihab (Tunis, 1948) és pintor i creador escènic, a més d’escriptor, compositor i cantant, conseller artístic, professor d’art i pintor restaurador de la gran Mesquita de Kairouan a Tunísia. El sufisme (tasawuf) representa la tendència mística de l’Islam que intenta mantenir viva la dimensió esotèrica de la revelació profètica. En origen, el sufisme consistia en un conjunt de pràctiques ascètiques i místiques individuals, que acabà per institucionalitzar-se en tant que ordre sufí (tarîqa), però en l’actualitat la saviesa del sufisme està present, brillant i viva arreu dels territoris islàmics: al Maghreb, a l’Orient, en Àsia i Àfrica, celebrada a través de la música i de la poesia… A propòsit del cant d’Ahmed Ben Dhiab El cant que reuneix els mons, per Salah Stetie S’entra en la veu d’aquest cantant com s’entra en una catedral: la mateixa majestuositat, la mateixa amplitud, el mateix ritme de les columnes de càrrega, la mateixa lleugeresa al cim de l’espai obert, sovint il·luminat pels àngels de les vidrieres. La mateixa monotonia esplèndida que no és monotonia, sinó eclosió mesurada i alhora desmesurada d’una arquitectura vigorosa, de naturalesa mental i vocal, com si l’esperit sortira de la veu i viceversa. Sorprenent Ahmed Ben Dhiab que no canta salms de l’Islam, que no dóna a la paraula sufí, tan profunda, tan misteriosa, tan encesa d’interioritat desolada, la potència del seu tòrax més que per afirmar, amb una lluentor estel·lar, la convergència de totes les nostres aspiracions d’una vora a l’altra, d’una civilització a l’altra, però també d’una música a l’altra. L’home és un cercador d’unitat, i per Ahmed Ben Dhiab, la unitat no es pot reunir veritablement més que pels camins de l’art –que són els de l’ànima. Rilke, el Rilke de les Elegies de Duïno, va crear l’àngel formidable i terrible del seu poema major a partir de la inspiració corànica. A Rilke li haguera agradat el cant negre i daurat d’Ahmed que parla de l’esplendor íntima de l’esperit i que, d’aquesta manera, reuneix els mons.
