Fotografies de Pep Aparisi i textos de Rafa Gomar
Avui, el fotògraf s’ha convertit en un flâneur que camina i observa el port de Gandia. És una silueta que actua amb la sensibilitat apassionada vers el munt d’imatges que li creuen l’esguard, la concatenació d’estímuls d’un cos perfectament camuflat darrere l’objectiu per a copsar la pulsació de cada sentit. El fotògraf-flâneur no té un itinerari preconcebut, camina sense cap finalitat concreta i ha de saber escollir cada pulsió. És un passejador que observa i no busca referències permanents ni sòlides, sinó qualsevol incitació efímera que li travesse els ulls per confegir un reportatge artístic d’instantànies, amb la seua mirada particular. En realitat, el complau anar-hi sol, sense testimonis que el molesten. Necessita escoltar els murmuris de la natura tot sol, el moviment dels treballs i els dies, la rítmica respiració del port enmig d’un rotund silenci. El flâneur-fotògraf copsa la llum i les ombres de les parets, la forma de les drassanes –a partir de les quals podria impartir una classe de geometria de primària–, la rugositat de la superfície d’uns taulons de fusta, la textura del ferro d’un canaló, la pell bruta de les aigües, el soroll constant de les drisses colpejant el pal, el moviment de les boies i les balises, els contenidors, les bobines de paper, la diversitat de les mercaderies, els fanals, les grues, tota una allau inesgotable d’impressions que desperta el seu esperit ambulant i dispers. El fotògraf vol compartir amb nosaltres el seu àlbum predilecte i ens presenta aquests deu retrats com l’essència dels seus passejos i la seua sensibilitat.
PEP APARISI. Alacant 1953. “Des dels cinc anys visc a Gandia (La Safor). El meu inici en la fotografia és als 16 anys, que prenc prestada la Voigtländer del lloc de treball del meu pare, fotografiant escenes familiars; eren fotografies en blanc i negre revelades en un laboratori comercial. Des de molt jove m’ha atret la fotografia, era un plaer veure les poques exposicions que es feien en aquella època. Em compre la primera càmera amb objectiu de 50 mm i poc després una ampliadora de blanc i negre. Participe en concursos de l’època guanyant alguns d’ells, però aviat m’adone que això no porta enlloc. Inicie la meua col·lecció de llibres de fotografia i sobretot seguesc veient exposicions, ja que cada dia se’n poden veure més. Em considere un fotògraf autodidacta. L’any 2006 m’inicie en el món de la fotografia digital, un cop tinc clar la qualitat dels papers i tintes d’impressió, ja que considere que únicament es pot anomenar “fotografia” si està sobre suport paper. L’any 2009 vaig fundar Fotoespaigandia. Actualment treballe en diversos projectes fotogràfics oberts, projectes a llarg termini, sempre al voltant del que en dic “proximitats”, sempre en blanc i negre, ja que per a mi té la seua pròpia latitud, un espai únic en el qual em puc moure. L’important ho he après de la vida i de la meua dona i sobretot dels llibres. En el meus anys d’institut em van influir Kafka, Kerouac i Camus, més tard fotògrafs com Frank, Evans, Sudek, Sanders, García-Alix i alguns més i diverses pel·licules i sempre Bob Dylan. Ara continue aprenent prop dels dos blaus, el de la Mar Mediterrània i el del cel de Terrateig”
RAFA GOMAR va nàixer a Gandia (La Safor) Actualment viu a València, on treballa com a corrector-redactor-traductor. Ha cursat estudis de Magisteri a l’Escola del Professorat d’EGB de València i els de llicenciat en Ciències de l’Educació (Pedagogia) a la Facultat de Filosofia i CC. de l’Educació de València. La seua trajectòria literària se centra en el gènere narratiu, tot i que també he conreat la poesia amb la publicació d’obres com ara Les quotidianies d’Arístides (1981), Premi Abril de Benidorm; I nosaltres com la pols dormíem dins d’un calaix (1984) i Saxo, guardonada amb el VIII Premi de Poesia Felip Ramos, en 1987. Pel que fa a la narrativa, és autor de dos dietaris, Donato, 2,27 (1988), finalista del VII Premi Joanot Martorell de Gandia i Vianant (2007); quatre llibres de contes: Legítima defensa (1991), Premi Víctor Català i Premi dels Escriptors Valencians; Viure al ras (2000); Batecs (2004), XXXIX premi Recull de narrativa “Joaquim Ruyra” i Exercicis respiratoris (2005).També ha publicat dues novel·les curtes En blanc i negre (1995) i Rin (2004). L’any 2009 va guanyar el premi Octubre de narrativa Andròmina amb la novel·la Andròmines (2009).
