La vellesa està, ara com ara, molt desprestigiada. Tothom vol arribar a vell, però ningú vol ser-ho. En una societat en què s’enalteix la joventut i el culte al cos i la bellesa, ser vell —i més encara ancià— és una rèmora, una xacra, gairebé un estigma. Però, negar-la no la fa desaparéixer. Potser val la pena parar-se una miqueta a reflexionar-hi: a veure què té, també, de bo; com encarar-la de la millor manera, atés que (si hi ha sort) és inevitable. Tobies Grimaltos reflexiona sobre aquest període vital de la vellesa, en discussió permanent amb Ciceró i altres clàssics, i la consideració de les experiències personals, pròpies o ben pròximes.
