El mur de la pell (per Anna Moner)
Existeixen poques esquenes elaborades amb olis i essència de trementina que ens resulten tan calculadament pertorbadores com les de La Baigneuse de Valpinçon (1808) i La Grande Odalisque (1814) que pintà Jean-Auguste Dominique Ingres. Quadres sorgits dels pinzells d’un rebel que maldà per situar el nu femení en el punt de mira, per transformar joves d’aparença pudorosa en representacions inequívoques del desig. Figures quietes, d’esguards inquisitius, ubicades en escenaris limitats i inundats d’una il·luminació crua i diàfana que n’accentua les peculiaritats, les refina i aconsegueix reduir el problema de la visió a la mera fruïció de l’observador apassionat. Des de l’antiguitat, l’art apareix poblat d’éssers com aquests sorgits de les mans dels artistes, un ampli ventall de models de dona ideats per homes que, en el fons, com el mític Pigmalió, ambicionen crear, a partir de matèria inert, criatures femenines mancades de vida que manifesten un grau de perfecció superior a les de carn i ossos. Ficcions superbes que exhibeixen un depurat sentit de la bellesa, artificis incorporis prenyats d’una sensualitat intensa i tèrbola que, a pesar del pas dels segles, els canvis socials i les modes, resulten sempre similars, ja que aquest selecte mostrari de dones apel·la directament a la mirada, en uns casos provocant-la d’una manera tosca per tal de despertar sentiments contradictoris i confusos, i, en altres, mostrant un grau de sofisticació elevat que transcendeix el plaer de la pura contemplació de la carn nua. Una acurada selecció en el nostre imaginari ens permet d’utilitzar i reinterpretar algunes de les magnífiques construccions pictòriques d’Ingres i circumscriure a l’essencial, a llums i ombres, els rostres i les còrpores per difuminar-los a continuació mitjançant un fregament suau que els erosiona, els impregna d’una resplendor freda, els envolta d’un silenci espès i els dilueix en l’atmosfera regnant. Unes intervencions que no persegueixen esborrar l’acusat sentit de la línia, de l’equilibri i de l’harmonia del pintor francès, però que cerquen els ulls d’un espectador amb urgència i els orienten al focus de l’agressió. Delicadament cruels, aquestes imatges proposen lectures diverses que transiten la frontera entre el món de l’art i la quotidianitat, i reclamen atenció des de la commovedora rigidesa que les manté atrapades en el temps i l’espai de la representació, un abisme al qual ens exhorten a guaitar i que, com afirmava Nietzsche, si mires llargament i intensa, al final et retorna la mirada. Només aleshores, les dones que ens ataüllen des de l’altre costat de l’espill ens deixaran anar més enllà de la seua dermis, de l’escorça de metall, i de les laceracions sofrides a l’espera de la imminència d’una fulguració, el moment precís en què el nostre esguard traspasse el mur metàl·lic de la seua pell.
Visites guiades pels artistes:
–dissabtes 30 de gener i 13 i 20 de febrer, a les 12.00h.
Mostra organitzada per l’Octubre CCC
