Exposició a l’Octubre CCC del 31 de gener al 29 de març de 2025.
Inauguració: divendres 31 de gener a les 20.00h
Avelino Saavedra: “En el meu cas, la creació artística i la meua vida estan completament fusionades. La meua casa és el meu estudi, visc envoltat de teles, materials per a pintar, instruments musicals de tota mena, un estudi casolà de gravació, quantitat d’objectes susceptibles de produir so i altres objectes. Em moc en aquest entorn de forma totalment anàrquica i desorganitzada, passant d’un mitjà d’expressió a un altre i torna al primer. No podria portar una rutina com anar de la meua casa a un estudi per a pintar, després a un local d’assaig i tornada a casa.”
L’exposició que es presenta en l’Octubre Centre de Cultura Contemporània reuneix per primera vegada moltes de les pintures d’Avelino Saavedra (Santiago de Compostel·la, 1967), a més, d’altres obres gràfiques com tintes xineses, portades de discos editats per Liquen Records o llibres per EdictOràlia. Amb motiu d’aquesta exposició s’ha realitzat en l’editorial esmentada un pioner catàleg que reuneix moltes obres d’Avelino (entre pintura, música i performance) i diversos escrits de diferents autors. El llibre ha sigut coordinat per Josep Lluís Galiana i Joan Gómez Alemany, qui ha comissariat també l’exposició de l’OCCC. Sens dubte, exposició i publicació marquen un punt important en la polifacètica trajectòria de Saavedra. Un artista gallec que des de fa diverses dècades viu a València, sent un creador independent que treballa de manera autònoma fora dels circuits galerístics i mercantils.
Foto: Joan Gómez Alemany, 2024
Per a l’artista hi ha diverses qüestions que recorren el seu pensament i que podem resumir afirmant que: 1. L’art és una mica més que pura tècnica material i per això la reflexió i el concepte també pertanyen a allò artístic / 2. Les arts es connecten entre si de manera interdisciplinària, perquè totes tenen un origen comú en la idea que pot esdevindre objecte / 3. L’art no es redueix a la pura forma o ornament, perquè té implicacions vitals, socials, polítiques, etc. / 4. Enfront de la barbàrie de l’útil i el lucre, l’autèntic art de hui és resistència i existeix en negar la seua dominació capitalista.
“Carn per a la màquina” (2019)
La creació pictòrica d’Avelino començaria a inicis dels 80 arribant fins a l’actualitat. Des de les seues primeres pintures de joventut de caràcter realista, aquestes evolucionaran i tindran el seu rostre més personal i característic cap a mitjan i finals dels 90. Durant tota aquesta època Saavedra no centra la seua pintura des d’un sol estil o tema. Un quadre darrere d’un altre no respon a una “proposta formal concreta i tancada”, perquè no hi ha una direcció clara. El que mou el seu fer pictòric no és una lògica matemàtica, sinó l’esdevenir atzarós i vital de l’existència. Per tant, les dates i cronologies per períodes no funcionen en la seua pintura com en altres artistes. Tota la seua pintura podria dividir-se en dos grans eixos que recorren la història de l’art i són el de la figuració/representació i la no-figuració/abstracció. Saavedra fa seu aquest històric debat (sobretot en el segle XX), però òbviament li lleva tot el caràcter sectari i partidista que va tindre antany, ja que ell utilitza tant la figuració, com l’abstracció, i fins i tot mescla totes dues sense cap prejuí. Fins i tot algunes pintures seues forcen els límits sense acabar de definir si allò és abstracte o figurat. Aquest dos es concreten en cinc grups que Avelino ha creat per a estructurar la seua obra per a si mateix: 1. Monocrom / 2. Tinta xinesa sobre paper d’arròs / 3. Gestual-matèric / 4. Simbolisme oníric / 5. Temàtica social. Encara que aquestes seccions són relatives i no tenen un ordre o seqüència determinat, al meu entendre, poden classificar-se partint d’una visió essencial i reduccionista de l’obra que tendeix cap a l’abstracció (números 1 al 3), per a després evolucionar cap a la figuració complexa d’allò associatiu, simbòlic o simplement metafòric (números 4 i 5). Això en cap moment vol tindre un caràcter teleològic o significar que l’inicial és “més fàcil i simple” que l’últim. Els cinc grups únicament ajuden a tal vegada detectar alguna unitat remota i llunyana en tota la variada obra.
“Interrelacions I” (2003)
A Saavedra li ocorre el que succeeix a molts artistes, que les seues maneres de fer s’influencien de nombroses fonts que ell canalitza per a després crear la seua visió personal, totalment recognoscible. És veritat que en optar per una pintura multiestilística aquestes fonts es multipliquen i es poden detectar de manera nombrosa, però això no vol dir que Avelino, en tindre més influències, té menys personalitat pròpia. Justament la seua pintura destaca per la intel·ligència que té Saavedra a mesclar amb una naturalitat sorprenent tots els recursos que ha dominat de la història de l’art. Aquests els adapta al seu món únic que a més s’influeix d’altres elements contrastants. Qui imaginaria que Mondrian és compatible amb el còmic underground o la cultura popular? Qui associaria la tècnica pictòrica de Velázquez amb els mitjans de comunicació? Ningú pensaria que això fóra possible, llevat que conega la pintura d’Avelino. La primera pregunta es respon veient el quadre “Piet is dead, bro” (2022). La segona pregunta amb el llenç “Inocencio Os-ama (generador psicótico de principio de milenio)” (2001).
“Interrelacions II” (2013)
Un text que parle de la pintura de Saavedra sense esmentar la seua relació amb el so, seria llevar-li una de les característiques més especials de l’artista i que justament li aporten una gran originalitat. Citem extensament a Avelino perquè ens explique això: “Des de fa uns anys, en l’aspecte sonor, em dedique principalment a la improvisació lliure, una manera de fer música o de treballar amb el so que, al meu mode de veure, té més relació amb allò plàstic que amb allò que tradicionalment s’entén per musical. De la mateixa forma que quan pinte de manera més lliure, gestual o matèrica, uns colors, uns traços condueixen a uns altres, en emprar el so com a material entren en joc timbres, textures, dinàmiques, intervals de so-silenci i la peça sonora es va construint de la mateixa forma en què ho faria una pintura, entrant també l’atzar en l’equació. La diferència principal entre tots dos mitjans d’expressió és que la pintura és un treball solitari, introspectiu i la improvisació musical és una pràctica col·lectiva, així que un no pot tindre el control sobre el que succeirà en cada instant, ja que mai se sap el material sonor que generaran els altres improvisadors amb els quals s’està dialogant.”
“Rèquiem (2005-2024)”
Avelino té un perfil molt actual que ja no es limita a una sola disciplina artística, sinó que interdisciplinarment treballa diverses alhora mesclant-les entre si. D’eixa manera s’entén molt millor el seu treball, que potencia cada mitjà artístic des del diàleg amb l’altre. Esperem que aquesta exposició i el llibre-catàleg sobre Avelino Saavedra siga del vostre interès per a descobrir el seu fantàstic i màgic món.
Joan Gómez Alemany (comissari de l’exposició)
Il·lustració de capçalera: foto de Joan Gómez Alemany, 2024