El 20 de novembre del 1490 es publicava a la ciutat de València la primera edició del Tirant lo Blanc, la gran novel·la de Joanot Martorell. Uns quants segles després, commemorem l’efemèride amb la celebració del Dia del Llibre Valencià. Una data destinada a promoure la nostra literatura, tant la clàssica com la contemporània.

Una literatura que cal que descobrim si encara no ho hem fet. Segur que incorporarem molts escriptors que no coneixem, bé actuals o bé d’altres èpoques, a la llista dels nostres autors preferits. Aquells que són capaços d’emocionar-nos amb històries de les quals necessitem gaudir amb tranquil·litat.

La tranquil·litat que ens proporciona un lloc on lliurar-nos a la lectura, un lloc en el qual oblidar-nos dels problemes quotidians tan bon punt obrim el llibre elegit i ens cabussem en els seus fulls. Quan som xiquets i adolescents, solem tindre un espai on submergir-nos de manera intensa en altres vides. Un espai confortable on aïllar-nos i endinsar-nos en aquesta activitat única, perquè cada llibre conté un món creat per a nosaltres, un món en el qual podem fruir d’experiències diverses o, simplement, refugiar-nos.

L’any 1929, Virginia Woolf, en una de les seues obres més conegudes, ens convidava a tindre «una cambra pròpia», una cambra de murs invisibles, sense normes i sense horaris. Un racó privat des del qual accedir a universos paral·lels, a paradisos artificials en què perdre’ns sempre que ho desitgem. Una cambra pròpia plena de prestatges imaginaris, en els quals dipositar aquells volums que podríem dir que han adquirit qualitats orgàniques en la mesura que no s’han quedat a superfície de la pell, sinó que l’han traspassada i formen part de nosaltres.

Cal que deixem que les paraules ens atrapen, que ens bressolen, que ens porten de línia en línia, de pàgina en pàgina, fins que aconseguim fer-lo nostre, viure’l, per tal que, després de tancar-lo, quan el tornem a obrir en un altre moment, potser el moment que cada dia destinem a llegir, tinguem la sensació, ben real, que els personatges ens hi esperen impacients, tal vegada amb la mateixa impaciència que experimentem nosaltres, en el punt exacte on l’havíem deixat. Uns personatges que ens esperen amb ganes de continuar la seua existència, que depén únicament de nosaltres, els lectors. Perquè els llibres tenen la capacitat de parlar a cadascú de manera íntima i, en aquest sentit, fer que ens sentim uns privilegiats.

Italo Calvino, a Si una nit d’hivern un viatger, diu: «Llegir és anar a l’encontre d’alguna cosa que està a punt de ser i que ningú no sap encara que serà». Calvino afirma això perquè som nosaltres els qui donem sentit a aquest sistema de signes, els qui el desxifrem, els qui, en definitiva, n’interpretem el significat. Als llibres, hi adquirim coneixements sobre nosaltres mateixos i la realitat que ens envolta. Uns coneixements amb els quals entendre amb més claredat qui som i on som.

Com apunta Alberto Manguel, «es pot llegir amb avidesa, sense aturar-se en els detalls, o explorar el text per poder entendre el seu obscur significat, trobant plaer en el so de les paraules, o en tot allò que sospitem que pot amagar-se en les profunditats de la història». I sovint, si un llibre ens agrada molt, arriba un moment en què sorgeix el desig de la possessió i es converteix en una espècie de talismà.

Gustave Flaubert va escriure: «Llegiu per viure». Continuem construint «cambres pròpies», cambres acollidores on poder «llegir per viure». Llegir i viure, entre altres, les paraules d’Ausiàs Marc, de Jaume Roig, d’Isabel de Villena, de Joan Fuster, de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Vicent Andrés Estellés… i, per descomptat, de Joanot Martorell. Gaudim de les aventures d’armes i d’amor de l’audaç Tirant, de la bellesa innocent de Carmesina, de la fidelitat de Diafebus, dels dubtes d’Hipòlit, de les males arts de la Viuda Reposada i de les perversions refinades de Plaerdemavida.

Llegim, en definitiva, per continuar somiant, llegim per enlairar-nos per damunt de les misèries que ens assetgen cada dia, llegim per ser més crítics, llegim per adquirir les eines amb les quals construir i defensar el món en què volem viure, llegim per ser més lliures, perquè ningú no puga tallar-nos les ales. Llegim per viure. Perquè, com va afirmar Joan Fuster, «llegir no és fugir, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera».

Anna Moner

—
Anna Moner és escriptora i artista plàstica. Llicenciada en Història de l’Art. Forma equip artístic amb Sebastià Carratalà (amb qui va presentar a l’Octubre CCC l’exposició Els cossos agredits l’any 2016). Ha publicat relats en diversos reculls, l’assaig Gabinet de curiositats (Premi de la Crítica 2016) i les novel·les Les mans de la deixebla (Premi Enric Valor 2010), El retorn de l’Hongarès (Premi Alfons el Magnànim 2014, Premi Túria 2015 i Drac de Sant Jordi 2015) i La mirada de vidre (Premi Ciutat d’Alzira 2018). Col·labora en diferents periòdics i revistes i en la ràdio d’À Punt Mèdia.

Article publicat en col·laboració amb la Plataforma per la Llengua – País Valencià