Exposició de fotografies del 8 d’abril al 15 de maig de 2016. Activitat inclosa en PhotOn Festival (Festival Internacional de Fotoperiodisme de València).

Ricard Garcia Vilanova (Barcelona, 1971) és l’únic periodista gràfic que ha estat a Síria des de l’inici del conflicte. El novembre del 2011, en el marc de les anomenades «primaveres àrabs», es va infiltrar a Jabal al-Zawiya, a la província d’Idlib, i va assistir a les primeres manifestacions contra el règim de Baixar al-Assad. La població estava tan atemorida per la Mukhabarat (la policia política) que, per por de ser identificada a les fotografies dels diaris, demanava als periodistes de retratar només els infants. També va ser testimoni de com aquest règim repressor dissolia les manifestacions amb els trets dels franctiradors, i després amb els tancs. La població civil s’enfrontava amb un exèrcit modern que atacava amb artilleria des d’helicòpters i avions de reacció, amb míssils Scud i fins i tot amb armes químiques.

Les revoltes van derivar en una guerra de diversos bàndols però una sola víctima: la població civil, obligada a combatre o a sobreviure. Finalment, l’expansió de l’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq ha tornat a transformar aquest conflicte.
Ricard Garcia Vilanova treballa alhora amb una càmera fotogràfica i una de vídeo. Per a totes dues eines fa servir un objectiu gran angular, perquè, com deia Robert Capa, «si les teves fotografies no són prou bones és que no t’has acostat prou». Pràcticament no hi ha aire entre l’ull del periodista i la mirada davant de l’objectiu. Aquí no hi ha la pretesa objectivitat del reporter perquè aquesta objectivitat l’ha de posar, si així ho decideix, l’espectador. Un espectador no gaire diferent dels personatges retratats per Garcia Vilanova, atrapats en un conflicte que s’acarnissa amb els éssers més indefensos.

Alep, agost de 2012. Soldats de l’ELS disparen sobre posicions d’Al-Assad durant el setge d’Alep. Va ser un dia de combat molt dur en què els rebels, amb armes lleugeres, es van haver d’enfrontar amb tancs i avions.

Durant la guerra civil líbia, Ricard Garcia Vilanova va fer, juntament amb Alberto Arce, el seu primer documental, Misrata, vencer o morir (2011), guanyador del premi Rory Peck. A partir d’aleshores combina el vídeo i la fotografia mitjançant un enginy adaptat que li permet subjectar les dues càmeres alhora. És així com, en aquesta exposició, podrem contemplar les fotografies i, al mateix temps, veure interactuar els seus protagonistes a la pantalla més propera.
A través de 42 de fotografies i de 10 vídeos, assistirem a l’evolució d’un conflicte en què la població civil es veu forçada a prendre partit, a combatre o a fugir (quan això és possible). La seva vida diària consisteix a no morir: no morir a la cua del pa, mentre creuen el carrer o dormen a casa, en un enterrament, anant cap a l’hospital, abandonant la llar per anar a un camp de refugiats, etc.
Els infants protagonitzen bona part d’aquesta exposició. La majoria dels nens sirians pateixen trastorns per estrès posttraumàtic. A través dels seus dibuixos podem endevinar l’evolució dels esdeveniments: la revolta, els bombardejos, les pràctiques de l’Estat Islàmic… A Síria no s’ha respectat en cap moment la població civil. Hi ha hagut més de 215.000 morts i set milions de desplaçats.
Ricard Garcia Vilanova va veure la seva primera víctima infantil com a objectiu de guerra el juny del 2012: un nen abatut per un franctirador d’Al-Assad. També va ser testimoni de l’atac aeri simultani sobre civils fent cua davant de diversos forns d’Alep, l’agost del 2012. Hi van morir 50 persones i 197 van ser ferides. Una gran part d’aquests ferits eren nens.

Binnix (província d’Idlib), març del 2012. Manifestació a Binnix. Només hi van assistir unes 1.000 persones; la del dia abans, amb 6.000 participants, havia estat atacada. La població civil, atemorida, va abandonar la ciutat.

A més ha estat testimoni de duríssims combats a Dayr al-Zawr, a la ribera de l’Eufrates, amb els voluntaris de l’Exèrcit Lliure Sirià avançant per l’interior de les cases i disparant a través de forats fets a les parets, i amb les guerrilles kurdes quan es va trencar el setge de Kobane, reducte amenaçat per l’Estat Islàmic. El paisatge de tots aquests combats, sia a Alep, sia a la província d’Idlib, sia a Kobane, és idèntic: un munt de runa, la desolació més completa, paratges inhabitables, la incapacitat de destriar entre vencedors i vençuts.
En un article publicat a La Vanguardia el 25 d’agost del 2012, Ricard Garcia Vilanova posava paraules a allò que difícilment es pot expressar: «Alep ha canviat molt des de fa un mes. Abans era una ciutat amb vida, ara només és una ombra del que va ser. La majoria de la gent ha marxat, i la que hi queda camina de pressa pels carrers, mirant cap al cel constantment per tenir temps suficient, si arriben els helicòpters, d’entrar en un portal, al menys una oportunitat de sobreviure. Els bombardejos se succeeixen cada dia, a qualsevol hora, però encara hi ha gent que es resisteix a marxar. […] La ciutat està condemnada, tant si els rebels la perden com si la guanyen, mentre el cel continuï pertanyent a Baixar al-Assad i les bombes continuïn caient».
Malauradament, a Síria les bombes no han deixat de caure.

Ricard Mas
Comissari de l’exposició