"El tiempo de las cerezas", de Juan Felipe

Estrena el dimecres 13 de gener a les 19.00h.
Projecció presentada pel director acompanyat pel periodista Sergi Tarín, per la investigadora i escriptora Cristina Escrivà i per Rafa Maestre, de la Fundació Salvador Seguí de València.
Le temps des cerises és una antiga cançó d’amor que es va convertir en un himne de la Comuna de París (1871). El temps de les cireres és una bona al·legoria de l’etern renàixer de la vida i, per tant, de les idees, de l’esperança. Els temps revolucionaris podran ser intensos i breus i tot i que aparentment siguen vençuts, sempre tornarà a trobar-se una nova oportunitat en la història.
En aquest documental s’aborda una etapa de la història d’aquest país que no per molt tractada deixa de ser una gran desconeguda: la Transició. I especialment en allò que fa referència a l’òptica llibertària, que és que es tracta aquí. El documental pretén fer llum sobre un dels actors socials d’aquella època, i el menys conegut, el moviment llibertari, preguntant-se per les condicions del seu auge en aquells anys i el per què de la seua caiguda. Després d’un túnel negre de 39 anys, gent d’esquerra de tota edat i condició es van organitzar de nou per a sortir a la vida pública. D’entre aquests, els grups de signe llibertari van aflorar amb força, amb molta força. Revistes, ateneus i diversos grups apareixen pertot. També la CNT.


L’anarcosindicalisme es reconstrueix amb veterans que resistiren la part més dura del franquisme, amb aquells que tornen de l’exili i amb joves que recullen les idees del Maig francès. La generositat política de totes les persones implicades va poder aconseguir mobilitzacions massives, com els mítings de San Sebastián de los Reyes o el de Montjuïc (en març i juliol de 1977, respectivament), tot i que el seu punt àlgid serien les Jornades Llibertàries de Barcelona de l’estiu de 1977, on sembla que participaren fins a 500.000 persones. A Montjuïc va assistir gent vinculada a tots els corrents transformadors de l’època: la contracultura, l’ecologisme, el feminisme, el sindicalisme, etc. Tots aquests grups buscaven vetebrar un moviment global de transformació social al voltant d’unes sigles històriques, la CNT.

Però aquella confluència no es va donar i el documental es pregunta precisament per quines raons. Perquè, precisament, i pel contrari, any i mig després de les Jornades de Barcelona, els delegats que assisteixen al Vé Congrés de la CNT (desembre de 1979) només representaven a poc més de 29.000 adherents. ¿Què va passar en l’escàs període de temps que va des de les Jornades del parc Güell al Vé Congrés de Madrid? ¿Què va passar per a que l’eclosió llibertària d’aquells breus i intensos anys s’ensorrara?

En aquest documental s’ha preguntat a diverses persones provinents de diversos corrents i amb diversos graus de participació directa en la història d’aquells anys, sobre les seues opinions i sensacions respecte al va succeir. El present segueix estant obert.

Direu que és curt el temps de les cireres …però sempre torna.