Presentació del llibre Història de l’Alguer a l’Octubre CCC el dijous 26 de març.
Història de l’Alguer de Marcel A. Farinelli (Els Llibres de l’Índex, 2014) explica com la ciutat coneguda com “la Barceloneta de la Sardenya” neix com a ciutat catalana. L’Alguer avui és un dels indrets turístics més populars de tota Sardenya i una de les escasses ciutats costaneres que es poden vantar d’haver estat fundades durant l’Edat Mitjana.
L’illa es caracteritza per una relació complexa entre els seus habitants i el mar, i la majoria d’ells han preferit viure a les muntanyes de l’interior (especialment pel paludisme que provocaven els aiguamolls). Un fet és cert: gairebé des del primer mil·lenni aC, en els litorals sards van sorgir diverses ciutats portuàries, fundades, però, per actors externs i no pas per iniciativa dels sards. L’Alguer fou una d’aquestes ciutats, i avui és l’única minoria catalanoparlant existent a tot l’Estat Italià.
Marcel A. Farinelli (l’Alguer, 1978) és un historiador que actualment viu i treballa a Catalunya. És autor també del llibre El feixisme a l’Alguer (Angle Editorial, 2010) i de diversos articles a revistes especialitzades. La seua tesi doctoral (UPF, 2013) es va titular Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX).
Respecte al llibre que es presenta ara a l’Octubre CCC i, com declara ell mateix:
“Sobre l’Alguer s’ha publicat força, sobretot sobre la llengua i el misteri de la persistència d’un català arcaic, mesclat amb el sard i l’italià. O, encara, sobre moments puntuals de la edat mitjana (la conquesta catalana), aspectes de la societat (l’església al segle XVI) o alguns dels anomenats catalanistes algueresos (Ramon Clavellet o el grup conegut com La Palmavera). Però, sense ne treure cap mèrit a aqueixes publicacions, se tracta d’escrits que, més enllà de calqui especialista, ningú se posaria a llegir. I en tot cas, aqueixes obres no donen, a un lector que no té que ésser acostumat al llenguatge acadèmic, una idea de la evolució històrica d’aquesta comunitat catalanoparlant. Són estudis de gran importància, que però no arriben a un gran públic. Història de l’Alguer és tot el contrari, un text de divulgació adreçat sigui al turista que ne vol saber més de la ciutat que acaba de visitar (o visitarà), sigui a l’especialista que necessita entendre com la complexitat cultural ha sobreviscut a tres segles de separació “de la nostre mare, Catalunya” (segons els versos del més famós dels renaixents algueresos: Ramon Clavellet).
Cúpula de l’església de Sant Miquel, un dels símbols de la ciutat (foto: David Blaikie)
El llibre és un resum de la història de la ciutat, des del principi. No és, però, una síntesi equilibrada, ja que la major part de l’obra és dedicada als darrers tres segles, i això no és cap casualitat. Per primera cosa, aquesta és la part que de manco se coneixiva, i la més important per comprendre el que succeeix avui a l’Alguer. Crec que si en el món contemporani l’historiador té una funció social, és aquella d’explicar com és que sem arribats a la situació en la qual vivim, com és que el passat influeix en el present.
Mapa americà del Regne de Sardenya (1854)
Alhora, el llibre diu molt també de Sardenya. Un de los errors que s’ha fet en l’anàlisi de l’Alguer és no considerar el context sard (i italià). Llavors llegir aqueix llibre és fer un viatge en una petita ciutat de la costa sarda, i també és endinsar-se en la llarga, densa i extremadament interessant història de la segona illa del Mediterrani. Un regne perdut de la Corona d’Aragó, que dóna el títol reial a la Casa de Savoia, del qual s’originarà el Regne d’Itàlia: és el Regne de Sardenya que conquista tots els altres estats italians en 1859-1861.”
Imatge superior: les muralles de l’Alguer, foto de Francesco Giannella
