Exposició de fotografies d’Ivo Rovira i Ana Ponce. Prorrogada fins el 26 d’abril de 2009!
(El Cabanyal, València, 2008) Quan els van fer l’encàrrec al col·legi Santiago Apòstol, Ana Ponce i Ivo Rovira no imaginaven, ni de bon tros, que un assumpte teòricament protocol·lari esdevindria un treball com el que tenim ara a l’abast. Com que es tractava de fer uns retrats familiars per convertir-los en regals d’ocasió per als pares, els nostres fotògrafs, s’hi aproparen al fet sense cap precaució intel·lectual, carregats, això sí, de les bones intencions que rauen dins les mirades del fotògrafs apassionats i de les eines necessàries per fer el treball. En arribar però al lloc on s’havia de desenvolupar la feina demanada, se n’adonaren tots dos sense creuar paraula, només amb la mirada, que hi havia una història possible, que el rerefons social, les actituds, la disponibilitat personal i l’escenari físic alliberaven elements, encara per descobrir, que anaven molt més enllà de les raons inicials de l’encàrrec. Com a la vida, els retrats de família que ens proposen l’autor català i l’autora valenciana simbolitzen amb cruesa la clau primera de l’existència: la veritat està en la recerca, en el llenguatge que cal emprar per tal de transformar la realitat objectiva en un element de reflexió, en una nova recerca. Hi ha gent que camina per un bosc i només veu llenya per a cremar. L’Ana i l’Ivo han imaginat petjades com llavis, ulls com verins, promeses de llum i foscor, abismes a punt d’obrir-se i rengleres immaculades de tendresa. I és que, com digué el filòsof austriac Ludwig Witgenstein, els límits del seu llenguatge signifiquen el límits del seu món. (text de Josep Fèlix Escudero ).
Una producció de l’Octubre CCC
